Palmira Jaquetti, una recercadora de cançons al Baix Ter

Entre el desembre de 1927 i el setembre de 1930 l'escriptora i folklorista Palmira Jaquetti va visitar les poblacions de Torroella, l'Estartit, Verges, Pals, La Tallada, Jafre, Tor i Canet. Hi va entrevistar desenes d'àvies i avis que li van cantar més d'un centenar cançons tradicionals d'aquests indrets, i ho va consignar tot en uns dietaris -Memòries de recerca- per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Aquesta 2020 en commemorem el 125è aniversari del seu naixement i des del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’ha promogut l'Any Palmira Jaquetti per reivindicar la tasca d'aquesta escriptora excepcional. El Museu de la Mediterrània, com a antena de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial en matèria de música popular, i com a museu de territori enclavat al Baix Ter, ens hem adherit a aquesta celebració i hem promogut l’espectacle “Palmira al Baix Ter” (divendres 21 d'agost, 20h. Entrades esgotades), i acollirem a la tardor del 2020 una exposició itinerant produïda per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.

"Palmira al Baix Ter", produït per Bubulina Teatre, fa un recorregut pel territori i les cançons del Baix Ter de la dècada de 1920. Escrit i dirigit per Jordi Lara, interpretat per la cantatriu Elisenda Rué i amb guitarra clàssica i arranjaments d'Izan Rubio. L'espectacle inclou 10 cançons cantades pels avis del Baix Ter, que tornaran a sonar gairebé un segle després.

L'escriptor Jordi Lara ha realitzat la dramatúrgia en versió teatral d'alguns dels dietaris que Palmira Jaquetti va escriure en els seus viatges. En aquests dietaris, Jaquetti explica amb una prosa meravellosa el poble que es troba, el seu aspecte i arquitectura, el caràcter de les persones a qui entrevista a cada poble, i recull la partitura i la lletra de les cançons populars i tradicionals.

Vet aquí alguns fragments dels dietaris:

A Torroella de Montgrí

• L'entrada a Torroella, en la plana beneÏda, s'adverteix pel gep enorme, emmerlat del Montgrí. Volem fer cantar en Genís Amat, però avui es deu tot ell a la brisca i no n’hem tret res. Hem dinat a la fonda del “Comerç”. A la tarda, però ha cantat Vicenta. L’ha ajudada Narcisa, amb una porqueirola plena de realisme, esquitxada de compassió. 

A Verges

• L'àvia Peric té 96 anys. És cega. Els seus mots són una interminable invocació a les santes de la seva particular estima, per demanar la vista o la mort. No podria cantar. S'ofega. Altrament, de la seva vida no recorda res més que la seva cecitat, que l'obsessiona i exaspera, malgrat la devoció ateniuant i la feblesa.
• -Ai, manyaga! Bé prou havia cantat i ballat a la jovenesa! Mes ara, em falta el món.
•  
• L’avi Parrill té la il·lusió de llegar-nos el seu contrapàs. L'endemà anem a veure una dona descoberta ahir: Narcisa Figueras. Un veritable tremp d'empordanesa, alta i ben plantada, fresca, bondadosa, amb una faldada de néts. I la Pepa Xivera, un picarol juganer, tota cor. S'ha estudiat les cançons, ens guardava coca fina, olorosa de forn, gebrada de sucre. Hi ha encara un home jove, el Blanc, que ha cantat força, amb amabilitat, i amb aquesta bonhomia que és característica del beneït poble de Verges.

A Pals

• Ben fosc, hem arribat a Pals. La primera visita ha estat un intent i res més. El poble s'enfila i alça torres i merlets a mitja hora de l'hostal. L'església ocupa el cim de la coma. L'hostaler ens introdueix al barri nou, com una última etapa de la peregrinació. Ací hi ha músic sde cobla, amables terrassans, vells decandits a la llum d'una espelma. Les cases són plenes d'ombra vivent, amb el sostre cobert de volta, vestit de calç. El carrer és un xipolleig en el fang mig gelat. Els arços del raval comencen de florir estrelles dures.

A Jafre

• Camí de Sant Jordi hi ha la vila de Jafre. Batlle és el patriarca d’un casal amb nombrosa descendència. Tot i que la vista i l’oïda l’han abandonat, encara és fornit i bell. Seu en la foscor, amb el cap decantat damunt la corpulència abatuda, com un atlant caigut. L’Àvia Blava pateix d’ofec i després de cantar es ressent del pit. El poble es colga en el silenci.

A La Tallada

• La Tallada és un grapat de cases crescudes a l'ombra de l'antic castell. Les oques ens anuncien i guarden les torres de defensa. Rosa de Martinot arrastella manats de cebes en un racó de plaça. Ens l'enduem al portal.

A Tor

• A Tor trobem l’avi Mariano, que és el “Noi Gran”. Treballava al carro, sota el pel del sol. Abocat al botó de roda, el netejava. Jo hauria dit que jugava a embrutar-lo de pega.

A Canet:

• Canet són dotze cases amagades en el canyar, florides per un núvol de tamarius maragda i rosa. Hi menen corriols sorrencs, les aígues s’hi embassen i li donen joncs i herba tendra. Ginyosa ha preparat un copiós esmorzar, té una cançó a la boca.

DESCOBRIR PALMIRA de Jordi Lara

El seu afinat instint literari ja es devia ensumar que la sola recerca era literatura en potència: anar pels pobles a comprar cançons als avis i les àvies a canvi d’unes pessetes o d’un paquet de tabac, contrarellotge, abans que la ràdio fes desaparèixer per sempre el cançoner de llar de foc, de feinejar, de taverna, de festa major. Només calia narrar-ho bellament, i ella en sabia un pou. D’allò que podrien ser unes notes informatives, doncs, el dietari fred d’un etmusicòleg, en va resultar a mans de Palmira Jaquetti una de les millors pàgines de prosa poètica catalana dels anys trenta. N’estic absolutament convençut –i sorprès. Jaquetti és exquisida i aguda en els retrats literaris dels cantaires i exhuberant i plàstica en l’evocació de la natura. Alta literatura, fet i fet, que combina la mirada poètica i la riquesa del llenguatge amb el laconisme d’unes notes preses in situ, en fondes desgavellades a la llum d’una espelma, amb l’altra mà aixafant escarbats amb l’espardenya. Per tot plegat, és clar que aquests textos han de trascendir el patracol per a la investigació musicològica per fer-se conèixer en l’àmbit literari.

Cal descobrir a fons Palmira Jaquetti; ara diré només que va néixer el 1895 al Poblesec de Barcelona, de pare manobre i orfeonista i mare mestressa de casa; que estimava les criatures, el piano, la poesia i l’ensenyament. Que era de la mena de noies capaçes, als anys trenta, de viatjar soles pels pobles de pagès i ficar-se a les tavernes d’homes a fer cantar avis esquerps darrera un got de vi. El 1934 emmalalteix i el seu marit, el pintor belga Enric d’Aoust, la visita a l’hospital per comunicar-li que l’abandona. Viurà consagrada a l’ensenyament, de música i francès, a la creació de cançons originals per a infants, a la poesia, l’estudi lingüístic i musicològic. El 8 de maig de 1963 el cotxe en què anava de paquet s’estavellarà contra un arbre a Santa Margarida i els Monjos.