El món perdut de Salvador Espriu amb Joan Massotkleiner&Toti Soler

El món perdut de Salvador Espriu és el d’abans de la guerra, però també el dels seus contes, que van quedar ocults darrera la poesia. Els contes triats per Massotkleiner configuren un itinerari narratiu que passa per l’elegia, l’humor, el drama i els jocs metaliteraris. La guitarra de Toti Soler posa de relleu la música de les paraules.

SALVADOR ESPRIU, UN NARRADOR ESCAMOTEJAT
Als vint-i-quatre anys, Salvador Espriu havia publicat set llibres, cap dels quals era de teatre ni de poesia, sinó que cobrien totes les formes de la prosa, des del microconte fins a la novel•la. Després va venir la dictadura, i de mica en mica Espriu es va reconvertir en dramaturg i poeta.

Des del primer volum, Espriu es mostra precís, artificiós, perfeccionista i antisentimental, com si escrivís amb bisturí. Amb els anys accentua aquestes característiques i n’afegeix d’altres: narradors corals, fragmentarietat, perspectivisme, ironia, autoreferencialitat, humor negre. La seva obra cobreix un nombre molt elevat de subgèneres narratius: recreacions bíbliques, revisions de mites grecs, biografia, monòlegs interiors, paròdies, falsos dietaris, paràboles, diàlegs morals, contes d’un costumisme grotesc i de denúncia social, evocacions d’infantesa i poemes en prosa.

Encara que no hagués escrit poesia ni teatre, Espriu seria un autor fonamental. Als anys trenta, Carles August Jordana li havia retret en una crítica que la seva prosa anava contra “la saviesa hel•lènica i serena del nostre poble”. L’any 1960, en l’Homenot que li va dedicar, Josep Pla va dir el mateix en forma d’elogi: els seus llibres van ser una “novetat absoluta”.

Quan va escriure narrativa era massa jove perquè la crítica se’l prengués seriosament. Dècades després, convertit en poeta civil, la seva narrativa dels anys trenta va ser escamotejada.

Vicenç Pagès