"Entre el cel i la terra", de Miquel Riera

Sempre m’ha agradat estar pendent del cel, del joc que creen els núvols i de com el paisatge canvia per la seva influència. Com brilla ara una muntanya, com la llum del sol retalla les diferents serres o com el mar agafa mil colors.

Tinc la sort de poder viure en una talaia, a la muntanya de Montjuïc, a Girona, des de la qual veig des del Montseny fins al Canigó. Un balcó a un paisatge de valls i muntanyes que els núvols i el sol modelen al seu gust cada hora de cada dia. Una meravella de la natura des de la terrassa privilegiada de casa que, en els moments més bells, en tots els sentits de la paraula, et crida perquè la fotografiïs.

Així ho he anat fent els darrers anys, més encara durant els mesos del confinament per la pandèmia. Ara uns núvols de tempesta que es trenquen o descarreguen, ara uns núvols perfilats davant d’un cel ben blau, ara les muntanyes retallades per la llum del ponent, ara el sol amagant-se rere la talaia del Far, ara el Montseny o el Canigó nevats de bon matí.