La Costa Xava (2ona fase) d'Helena Roig

Obertura a la 2ona part de l'exposició "La Costa Xava" de l'artista Helena Roig Prats

La Costa Xava és un projecte de l’artista visual Helena Roig Prats que investiga la transformació turística de la Costa Brava. Mitjançant diverses pràctiques artístiques, l’artista proposa una mirada crítica i participativa sobre com percebem i hem anat entenent aquest territori. La Costa Brava, font d’inspiració per figures com Josep Pla o Víctor Català, sempre ha estat un espai de reflexió. Aquest projecte s’inscriu en el debat contemporani sobre el turisme, posant el focus en l’ètica, la sostenibilitat, la memòria col·lectiva i el llegat cultural que defineixen aquesta costa tan carregada de significat i, al mateix temps, tan desproveïda d’aquest.

Amb to irònic, el títol del projecte juga amb les paraules per descriure com s’ha habitat, representat i concebut la Costa Brava en les últimes dècades. Es vol captar com la percepció d’aquest lloc s’ha anat formant a través de diversos processos: la manera com s’observa, s’idealitza, com se’n parla... També hi té un paper clau la transformació que es dona a través de les xarxes socials i com aquestes influencien l’imaginari col·lectiu. Aquestes narratives modifiquen la manera de veure i viure el territori. La població local, per la seva banda, les pot assumir o rebutjar, generant sovint una tensió entre la fascinació i l’esgotament envers el lloc.

El projecte no busca reduir-se a la dicotomia existent entre turistes i habitants, sinó que vol posar el focus en les interdependències i els vincles, sovint contradictoris, que defineixen aquest fenomen complex. A partir d’un fet aparentment anecdòtic —com el de molts residents de Barcelona que ocupen les seves segones residències a la Costa Brava els caps de setmana— s’obre una reflexió més àmplia, transversal i estructural sobre com es construeixen el territori i la identitat que s’hi associa.

El projecte s’ha desenvolupat en dues fases a l’Espai Montgrí del Museu de la Mediterrània. Durant la primera fase, que va tenir lloc del 24 de maig al 27 de juliol, Helena Roig va transformar l’espai expositiu en un estudi-taller: un entorn compartit entre l’artista i el públic per repensar, revisar i reimaginar el territori col·lectivament. Aprofitant l’arribada de l’estiu —el moment en què la demografia de la Costa Brava canvia més radicalment amb l’arribada massiva de turistes—, el projecte entra en la seva segona fase, que presenta la culminació i tancament de la recerca que n’ha estat la base.

Oberta al públic del 2 d’agost a l’1 de setembre, La Costa Xava ens proposa una versió imaginada i alternativa de la regió del Baix Ter, que recull moltes de les projeccions i plans no realitzats sobre el territori. La mostra s’acompanya de samarretes-souvenir i una síntesi del treball col·lectiu generat durant la primera fase. A més, presenta una conversa amb Josep Capellà, consultor turístic i referent en sostenibilitat al territori, que ens ha deixat recentment i que ha influenciat i donat suport a la recerca de l’Helena. L’entrevista, realitzada a l’inici del procés creatiu, recull el seu relat sobre els inicis i l’evolució del turisme a l’Estartit.

Al llarg de l’exposició, Roig Prats mostra com la nostra relació amb el territori es construeix a partir d’imatges i, més recentment, a través de les xarxes socials. En el cas de la Costa Brava, la repetició constant de publicitat turística atractiva, postals idíl·liques i hashtags fàcilment compartibles ha creat una mena de realitat paral·lela: una imatge tan persistent i idealitzada que sovint acaba substituint l’experiència directa del lloc.

El fotomuntatge panoràmic que ocupa la paret del fons de la sala, creat per Roig Prats amb l’ajuda d’una intel·ligència artificial, satiritza aquest decorat tan reconeixible de la “Costa Brava”. Es tracta d’una representació hiperreal i alhora estranya d’un paisatge desgastat pel turisme massiu i la gentrificació que se’n deriva. Està construïda a partir de les respostes dels visitants al concepte de La Costa Xava i de memòries locals sobre projectes del passat —sortosament mai realitzats. Així, l’exposició esdevé un acte de resistència i reapropiació simbòlica: un intent de recuperar la complexitat d’un lloc que ha estat reduït a una simple imatge.